Ser, fer, pensar, conviure

La major part dels articles que escric estan basat “en fets reals”. Sovint son mirades a com enfoquem l’ensenyament basant-nos en com fan les criatures el seu aprenentatge. Altres venen directament de l’observació de què fan es criatures o per escoltar alguna xerrada seua. Aquest obeeix al darrer cas.

Estàvem a l’hortet buidant el compostador amb alumnat 4 anys. Per cert, en vam fer una collita de compost excepcional. Vam traure 5 sacs d’una terra boníssima, que estem usant per quan fem els planters.

El cas es que d’entre la terra van eixir moltes orugues blanques, que son la fase larvària de no se quina classe d’escarabats (n’estem criant algunes, no sabem si eixiran els escarabats).

Òbviament, aquests escarabats formen part del procés de digestió dels vegetals, els quals per efectes d’aquests insectes, dels llombrígols i d’altres microorganismes, acaben convertits en una terra fosca i molt rica en nutrients: el compost. Per això cada cop que pel garbell apareixia algun llombrígol o alguna larva d’escarabat, els recuperàvem i els tornàvem per la següent tanda de compost.

I ara ve el fet: una xiqueta, amb veu molt trista diu ”pobret, deixem-lo que si no, sa mare es posarà molt trista, com en ‘buscando a Nemo’.”

Quina lliçó més gran sobre globalització dels aprenentatges. Sols allò que m’emociona, ho aprenc, i si ho aprenc, ja forma part de mi per sempre més, i per tant, ho tinc disponible per usar-ho quan ho necessite. M’encanta escoltar les criatures. Quant aprenc d’elles !!

Caminant el llit del Túria, que per cert, està preciós, m’he creuat amb un noi que anava sobre un monopatí, amb un got de cafè a una mà i escrivint un missatge al mòbil amb l’altra. M’ha deixat bocabadat. Tindria 16 o 18 anys.

Admire les persones hàbils, jo que sóc un poc maldestre. Però la reflexió que vull fer ací necessariament ha de girar cap al fet educatiu. Què puc fer, com a mestre, per tal que el meu alumnat siga hàbil? Quines experiències educatives hem d’implementar a la classe que ajuden a millorar la psicomotricitat del nostre alumnat?

Òbviament, no totes les persones som iguals. Hi ha que son molt visuals, i tot el seu món es desenvoluparà a través de les imatges. Conec dos germans que son molt visuals: el major, informàtic, resol tots els problemes de programació a través de símbols, veu la solució. La menuda a abocat la seua creativitat cap a l’arquitectura.

D’altres son auditius. Vaig tenir a la classe dos bessons amb una imaginació desbordant. Ja en tres anys, quan la resta de criatures està començant a construir frases coherents, eren capaços d’inventar-se sobre la marxa un conte fantàstic, estructurat i ben desenvolupat.

L’altra part de persones son kinestèsiques, i tenen gran habilitats motrius. Ja que estem embolicats amb germans, un altre cop portaré a dos germans que hem tingut a l’escola. Els dos esportistes d’èlit, jugant a basquet a la selecció nacional (quan eren joves), i després el xicon ha fet INEF i la xicona està acabant els estudis a una universitat americana becada per la seua habilitat en aquest esport.

Desconec socialment quin percentatge es de cada. De fet no se si hi ha estudis estadístics sobre el tema. Però,”haberlos, haylos”. Hi ha de tot, com no podia ser d’una altra manera.

En un sistema educatiu com el nostre, fet expressament els auditius, haurem de plantejar-nos oferir pràctiques per ajudar a desenvolupar les habilitats visuals i kinestèsiques, i sobretot, potenciar als que les tenen per que puguen subsistir en un sistema que, tot i que no va contra ells, els oblida.

A l’educació infantil hem d’aprendre a conjugar polaritats: hem de mostrar afecte envers les criatures i alhora que els posem límits; hem de deixar-los expandir la seua creativitat i alhora els marquem pautes de treball; hem de fer-los sentir segurs i alhora valents;...

La llista podria ser ben llarga, però mostra clarament la intencionalitat de l’article, en el que ens centrarem en la darrera: segurs/valents.

Òbviament, a l’escola hem de crear un entorn segur, que els permeta moure’s amb llibertat, que facilite les interaccions entre ells, que els estalvie accidents, un entorn que facilite la confiança de les famílies,...  clar, que si sols ens fixem en la seguretat estem hiperprotegint les criatures, incapacitant-les per afrontar nous reptes, per solventar dubtes o per resoldre problemes de la vida quotidiana.

El cas més extrem que coneixem és el d’una noia universitària americana d’intercanvi a Barcelona, que es va quedar bloquejada a l’ascensor de l’edifici on vivia i li va cridar a sa mare (a EEUU), la qual va cridar a la central de Boston, la qual va avisar als operaris de la ciutat per tal que anaren a alliberar la noia.

És una tendència prou generalitzada (ho estem veient cada dia a les classes) la dels progenitors “helicòpter” que sempre van sobrevolant les criatures i a la mínima solventen les seues necessitats, sovint abans que es produisquen. La reflexió que portem a aquest article es si no ens estarem “contagiant” a l’escola.

Recorde a Rubén. Un xiquet de 3 anys que s’estava esforçant el que no esta escrit per intentar posar dues peces de fusta en equilibri, una sobre l’altra, tasca bastant difícil doncs la que tenia en posició vertical estava rematada d’una manera irregular, i jo, mestre “helicòpter” que m’acoste i li pregunte si vol una altra peça per fer l’equilibri. Ell, com si res, agafa sense mirar una fusta que tenia a l’esquena i em diu “¿com aquesta?” mostrant-me la peça perfecta, i tot seguit la torna a reballar i em diu, sec, “no”.  D’això en fa uns 18 anys i recorde l’anècdota perfectament. Em va fer pensar molt.

Les xiquetes i els xiquets necessiten reptes. Reptes que els porten, si cal, als límits. Físics i intel·lectuals. Això els fa sentir-se valents, els fa créixer. Pensant-ho be, les persones necessitem reptes. Tu i jo en necessitem, amiga lectora, amic lector. Els reptes ens fan créixer. De fet, crec que la vida o sap i sovint ens està posant reptes, ens està posant a prova. Nosaltres podem defugir-los, o fer com Rubén i esforçar-nos en trobar l’equilibri de nou.

Postdata: Quasi sempre escric aquestes entrades mentre vaig en el tren. Estava acabant aquesta nota quan el tren s’ha aturat a l’estació d’Alfafar-Benetusser. Al costat de la meua finestra, a la part dreta del tren (sentit València) hi ha un parc. Aquest té diverses atraccions pels nens: groxadors, tobogans, per escalar,... això si, amb el sol amb eixa goma amortidora que posen ara (terrible) i envoltat d’una tanca. Fora d’aquest corralet, on pasturen les criatures, moltes zones verdes en forma de muntanyetes ondulades amb gespa, arbres, plantes,... preciós. ¿No pensen els dissenyadors de les ciutats que les criatures jugarien més i millor a les zones verdes?  Pel nord d’Europa els parcs que hem vist es dissenyen en un altre sentit: les zones verdes son per jugar, i en elles es posen elements naturals amb els que les criatures interactuen. Té més lògica. El parc que veieu a la imatge és a Oregon (EEUU). Fins i tot a mi (amb 53 anys)  m'agradaria passer-me hores jugant-hi

Amb les xiquetes i xiquets de 3 anys solem anar de visita a les cases de tots ells. Ja explicarem en un altre post el per què d’aquesta visita. 

El cas és que anem i l’amfitrió ens porta a la seua habitació on juguem amb les oguines que tinga. És un altre moment en que els mestres aprenem. Per ells tot és perfecte: si hi ha nines, perfecte. Si hi a cotxets, perfecte. Si no hi ha joguines, perfecte. És la casa de l’amic, de l’amiga, i és perfecte. En les seues mirades no hi ha cap judici. Per suposat tampoc hi ha cap prejudici.

El que vaig a comentar és un fet que em va sorprendre a la darrera visita que vam fer. Hi havia una joguina que ens va hipnotitzar: uns pingüinets que pujaven una escaleta i queien per una rampeta que els posava als peus de l’escala i tornem a començar. Ah! Adobat amb una musiqueta d’aquelles que s’enganxen, i llumetes per fer-lo cridaner. És el que veieu a la imatge d'aquest post

La primera impressió en posar-lo en marxa va ser com ja he dit, hipnòtica: tothom observant el joc sense fer res. Jo vaig pensar: és la joguina perfecta. Juga ella sola sense que calga la intervenció de les criatures.

Es clar que les xiquetes i els xiquets no tenen els mateixos condicionants que nosaltres. Llavors, després de l’enlluernament inicial, començaren a interaccionar: agafaven els pingüinets i es feien pujar més ràpid, avançar-se uns a altres, els feien pujar per la rampa de baixada,... en fi, li van traure les mil i una possibilitats que jo ni havia sospitat que podia fer aquella andròmina. La creativitat brollava.

Vaig aprendre una altra lliçó. Les xiquetes i els xiquets de 3 anys em van ensenyar a jugar. No importa què tens per jugar: des d’un senzill tros de fusta fins la joguina més sofisticada.

Escoltava aquest matí a la ràdio un comentari que fèiem uns filòsofs al voltant de comprar una màquina de cafè de càpsules o fer el cafè com tota la vida, amb la cafetera.  Desprès d’estar bona estona amb la discussió, el resum que m’ha quedat a mi és que ser d’esquerres dóna més feina que ser de dretes. Tot venia per que les capsuletes sempre et trauen el cafè igual, sense que tu hages de fer res, en canvi amb la cafetera ix el cafè que tu fas, és el teu art el que es vessa a la tassa.

Clar, açò és un bloc educatiu, i està fora de lloc la política, però si fer cafè té connotacions polítiques, què no tindrà l’educació? Pensem que estem formant les persones, els ciutadans del futur, els que amb les seus decisions van a produir canvis al món,... i també nosaltres, que amb les nostres decisions, estem modificant contínuament com serà el futur de la humanitat sencera.

Ser d’esquerres implica pensar en el bé comú, en el col·lectiu, en la humanitat sencera. Cadascuna de les accions que fem i de les decisions que prenem, ha de ser coherent amb com imaginem el futur. Cada cop que plantege una tasca al meu alumnat estic pensant com serà eixa persona quan d’ací 25 o 30 anys estiga al front d’una empresa i al càrrec d‘un munt de treballadors. Per això fomente la cooperació, l’amabilitat, la consciència dels actes.

Amb un plantejament de dretes, on la única cosa que es mira és el profit personal, es proposen tasques individuals i la competició per arribar primer a la fita, encara que siga passant per damunt les altres persones.

I encara i a qui diu que a infantil sols juguem!! Els haurem de dir que ens fem el cafè de cafetera.

Des que vam llegir el llibre “El darrer nen dels boscos” de R. Luev, la nostra mirada a l’escola ha canviat molt.

Si sou seguidors nostres en instagram (thot institut), podeu veure moltes de les coses que fem.

A l’escola ho tenim clar, i anem fent. A poc a poc, però sense parar, ara plantem algun arbre, o un solc de flors, o ampliem l’hortet, o plantem gespa, o augmentem les eixides per la natura,... Cada any fem un poc més per tal que el nostre alumnat tinga més contacte amb la natura i que cap d’ells manifeste la síndrome descrita al llibre (trastorn per dèficit de natura).

Fem el pati el més interessant possible, per tal que tinga les màximes possibilitats de joc, cerquem materials naturals per les seves interaccions, elaborem receptes de cuina amb les produccions de l’hortet (per cert, enguany hem tingut una collita de moniatos espectacular), en les eixides “ens perdem” pels horts,...

I ara esdevé la màgia de les xarxes socials: de cop i bolta apareix un tuit que diu, textualment, que hem de naturalitzar les escoles. Això és. Nosaltres fent i fent, però no teníem nom i ara ja en tenim: estem naturalitzant l’escola.

Per com reacciona el nostre alumnat, i com de bé s’ho passa, us recomanem que també ho feu a les vostres escoles: naturalitzeu-les. Que siguen el més naturals possibles. Estareu millor i el vostre alumnat també.

Tinc costum de deixar-me notes al mòbil quan se m’acut alguna idea per escriure al bloc, i avui se m’han creuat dues entrades: d’una banda la que anava a escriure sobre el tema de l’avaluació: tova amb els nens, dura amb el sistema. Un tema que promet.

Però, revisant les notes he vist que hi havia un tema que encara no havia tocat i que em semblava mereixedor d’un altre article: la investigació en acció, es a dir, fer pedagogia d’allò que passa cada dia.

El cas es que se m’han creuat tots dos i s’estan convertint en un de sol.

Anem per feina.

Qualsevol sistema necessita d’una avaluació fiable. No m’imagine a cap empresa, per exemple, una fabrica de cotxes, o un restaurant, que traga els seus productes sense saber si funcionen, en el primer cas, o si estan bons en el segon. En tots dos casos, si no es correcta la comprovació de la qualitat del producte, es mira que a fallat en el procés de construcció i es corregeix per que no es torne a produir. En tots dos casos s’avalua el procés, i no se li tiren les culpes al producte.

El mateix podríem dir del nostre cos: en acupuntura, les deposicions d’una persona son el control de qualitat. Si fan mala olor o no tenen la consistència correcta, és que alguna cosa no estem fent be: o no ens alimentem correctament, o tenim alterades les emocions, per posar dos exemples.

Ara be. Al sistema educatiu li tirem la culpa al producte, sense mirar que a passat durant el procés. Que la criatura suspèn un examen, és per culpa d’ell. No ens preocupem de mirar si els continguts (ingredients) eren adequats, o si la forma d’explicar era la correcta (cocció),... per posar dos exemples més.

Tota aquesta reflexió ve per comentar les dues notes: Al meu parer, quan avaluem, devem avaluar el procés, d’una manera molt exhaustiva, aprenent de cadascun dels moments, aprenent de les reaccions de les criatures,.. i amb aquesta manera de treballar, estem fent investigació-acció, terme que estava molt de moda als anys 90 gracies a Jhon Elliot, i que sembla ja oblidat. Precisament ens hem oblidat del control de qualitat. La peça clau del sistema.

Això ens permetrà teoritzar, fer pedagogia d’allò que passa cada dia, i aprendre del nostre alumnat. Passaríem a ser mestres que parlen i ensenyen a ser mestres que escolten i aprenen.

Interessant. D’altra banda, t’imagines a un cuiner que castigue a la paella per que tinga l’arròs passat?

¿Sabeu aquell acudit que diu “un pare i un fill van inventar la música quan anaven un dia pel prat i la criatura, de nom Paxin, en veure una bestia córrer cap a ells li diu a son pare: Pararà, papa, pararà? Pararà, Paxin, pararà!”?

Be, deixem els acudits i anem a parlar de coses series: la música.

Crec que si els mestres ens apartem i observem a lles criatures jugant lliurement, podrem veure com sempre estan fent sorollets, i si parem atenció, veurem que els ritmes formen part de la seua vida.

Al pati de la meua escola, on deixem fer, han arribat a fer una batucada tocant a l’hora 8 o 10 xiquets (de 3-5 anys), seguint tots el ritme. Clar que ho feien amb les pales i els tambors eren les caixes de recollir les joguines, que ara estan quasi totes trencades.

Però, quan no estan amb la batucada, estan tocant passos de processó (amb un altre ritme), o pegant-li colpets als poalets, o al tobogà, o als bancs,... o cantant i ballant cançons.  Podem inferir d’aquesta observació que a les criatures els agrada la música.

Sent més atrevits, podem dir que necessiten la música.

Per què no aprofitem aquesta necessitat i els donem un lloc on puguen fer música? Per què no fem una part del pati “sonora”?

Sembla fàcil, doncs solament hem de penjar d’algun lloc (al seu abast) qualsevol estri que puga fer soroll, o siga, qualsevol estri. Ja vaig a provar-ho al meu pati. Ja us diré com ha anat.

Cada any, quan arriba setembre, moltes famílies s’enfronten amb l’angoixa de portar a les criatures de 3 anys a l’escola. Altres vegades a passat, si xiquetes o xiquets han anat a l’escola infantil, però no sé que té l’entrada a l’escola que genera sempre controvèrsies.

Deixant de banda que el tema de l’apego és qui regeix les pors i les alegries de criatures i mares, què en fem a l’escola?

Tot comença quan les famílies ens escullen. A partir d’eixe moment a pertanyen al sistema de la nostra escola. La primera acció que en fem és convocar-los a una reunió en la que ens presentem. La direcció de l’escola, l’associació de famílies, el tutor o tutora que van a tindre, la resta de companys de cicle,... En aquesta reunió, després de presentar-nos, els expliquem els trets bàsics de la proposta educativa, els donem tota la informació administrativa, i els mostrem la gran confiança que tenim amb ells, com a progenitors, de què bé ho fan i ho faran amb els seus fills i filles.

Eixa mostra per part nostra de la confiança duu aparellada un “comencem a confiar amb vosaltres” per part dels pares. No cal dir que estem actuant per al subconscient de les famílies, i que les famílies, d’una manera inconscient comencen a actuar positivament envers l’escola.

No es prou sols amb dir-ho i a està. Això s’ha de demostrar en els fets cada dia. Confie en que tot anirà perfecte,... i entra el primer grup de criatures amb les mares, els pares, alguna tia o avi, alguna germana major o el bebé,... sols son cinc alumnes, però la classe ja està plena. Com que és la primera tanda, i per tant, els més majors de la classe (entren de major a menut), en dos minuts ja son els amos. Ja els molesta que es queden els familiars que els han vingut a acompanyar, i a poc a poc, respectant el procés personal de cadascú, van acomiadant mares, avis,...

Arriba el segon grup i ja en son més. Algun plora i el pare es queda més estona. Algunes famílies admiren l’autonomia i independència de la seua progènie. Altres et pregunten angoixats “per què plora”, al que tu li contestes “no és per què, sinó per a què, i la resposta és fàcil, per a fer-te llàstima...” I això els tranquilitza.

Arriba el tercer grup. Confies, mostres confiança. Tot va perfecte. La classe cada cop més plena, no sols de criatures, també de mares i pares. Estan a gust, no se’n volen anar. Algunes xiquetes i xiquets els envien. A poc a poc entren tots els grups i conformem la classe. A cada xiqueta, a cada xiquet li preguntem: “tu vols ser d’aquesta classe?”. És necessari començar el grup preguntant als membres si en volen formar part. És una pregunta que fem a l’ànima de les criatures, no al cos. I l’ànima ens respon, i a poc a poc anem formant l’ànima del grup. La que ens acompanyarà durant tres anys.

És un procés màgic. No?

M’estic aficionant a Twetter. He de reconèixer que les piulades sovint et porten cançons inesperades, i sovint, els 140 caràcters que et permet aquesta xarxa social son suficients per canviar la teua manera de veure l’escola, la classe.

Em va arribar una piulada que ja no he sabut trobar més, per posar-la literalment citant-ne l’autoria, que se’m va quedar enganxada al cap uns dies. Deia alguna cosa com: “hem de convertir els miralls en vidres, que ens permeten veure de l’altra banda”.

Tinc costum de revisar les idees com aquesta que se’m queden dins el cap donant tombs, i de vegades acaben desapareixent i d’altres vegades transformen pràctiques.

I si deixem d’emmirallar-nos? I si els miralls esdevenen finestres que ens permeten veure el món? I si eixim al món? I si fem que el món entre a la classe per la finestra? O per la port gran?

No podem romandre tancats dins la classe estant el món conforme està. Ens cal mirar per la finestra, veure el món i pensar que en podem fer per millorar-lo.

És com si en nàixer, ens donaren una peça d’un gran trencaclosques. Aquesta peça és la part que ens toca a nosaltres del món i la nostra missió en la vida és millorar-la. Cadascú la seua. I tots junts aconseguiríem un món millor. UBUNTU en diuen a Àfrica: la humanitat sencera per un món millor. I tu, que ens fas per millorar la teua part del món?