A l’educació infantil hem d’aprendre a conjugar polaritats: hem de mostrar afecte envers les criatures i alhora que els posem límits; hem de deixar-los expandir la seua creativitat i alhora els marquem pautes de treball; hem de fer-los sentir segurs i alhora valents;...
La llista podria ser ben llarga, però mostra clarament la intencionalitat de l’article, en el que ens centrarem en la darrera: segurs/valents.
Òbviament, a l’escola hem de crear un entorn segur, que els permeta moure’s amb llibertat, que facilite les interaccions entre ells, que els estalvie accidents, un entorn que facilite la confiança de les famílies,... clar, que si sols ens fixem en la seguretat estem hiperprotegint les criatures, incapacitant-les per afrontar nous reptes, per solventar dubtes o per resoldre problemes de la vida quotidiana.
El cas més extrem que coneixem és el d’una noia universitària americana d’intercanvi a Barcelona, que es va quedar bloquejada a l’ascensor de l’edifici on vivia i li va cridar a sa mare (a EEUU), la qual va cridar a la central de Boston, la qual va avisar als operaris de la ciutat per tal que anaren a alliberar la noia.
És una tendència prou generalitzada (ho estem veient cada dia a les classes) la dels progenitors “helicòpter” que sempre van sobrevolant les criatures i a la mínima solventen les seues necessitats, sovint abans que es produisquen. La reflexió que portem a aquest article es si no ens estarem “contagiant” a l’escola.
Recorde a Rubén. Un xiquet de 3 anys que s’estava esforçant el que no esta escrit per intentar posar dues peces de fusta en equilibri, una sobre l’altra, tasca bastant difícil doncs la que tenia en posició vertical estava rematada d’una manera irregular, i jo, mestre “helicòpter” que m’acoste i li pregunte si vol una altra peça per fer l’equilibri. Ell, com si res, agafa sense mirar una fusta que tenia a l’esquena i em diu “¿com aquesta?” mostrant-me la peça perfecta, i tot seguit la torna a reballar i em diu, sec, “no”. D’això en fa uns 18 anys i recorde l’anècdota perfectament. Em va fer pensar molt.
Les xiquetes i els xiquets necessiten reptes. Reptes que els porten, si cal, als límits. Físics i intel·lectuals. Això els fa sentir-se valents, els fa créixer. Pensant-ho be, les persones necessitem reptes. Tu i jo en necessitem, amiga lectora, amic lector. Els reptes ens fan créixer. De fet, crec que la vida o sap i sovint ens està posant reptes, ens està posant a prova. Nosaltres podem defugir-los, o fer com Rubén i esforçar-nos en trobar l’equilibri de nou.
Postdata: Quasi sempre escric aquestes entrades mentre vaig en el tren. Estava acabant aquesta nota quan el tren s’ha aturat a l’estació d’Alfafar-Benetusser. Al costat de la meua finestra, a la part dreta del tren (sentit València) hi ha un parc. Aquest té diverses atraccions pels nens: groxadors, tobogans, per escalar,... això si, amb el sol amb eixa goma amortidora que posen ara (terrible) i envoltat d’una tanca. Fora d’aquest corralet, on pasturen les criatures, moltes zones verdes en forma de muntanyetes ondulades amb gespa, arbres, plantes,... preciós. ¿No pensen els dissenyadors de les ciutats que les criatures jugarien més i millor a les zones verdes? Pel nord d’Europa els parcs que hem vist es dissenyen en un altre sentit: les zones verdes son per jugar, i en elles es posen elements naturals amb els que les criatures interactuen. Té més lògica. El parc que veieu a la imatge és a Oregon (EEUU). Fins i tot a mi (amb 53 anys) m'agradaria passer-me hores jugant-hi
