Cada any, quan arriba setembre, moltes famílies s’enfronten amb l’angoixa de portar a les criatures de 3 anys a l’escola. Altres vegades a passat, si xiquetes o xiquets han anat a l’escola infantil, però no sé que té l’entrada a l’escola que genera sempre controvèrsies.
Deixant de banda que el tema de l’apego és qui regeix les pors i les alegries de criatures i mares, què en fem a l’escola?
Tot comença quan les famílies ens escullen. A partir d’eixe moment a pertanyen al sistema de la nostra escola. La primera acció que en fem és convocar-los a una reunió en la que ens presentem. La direcció de l’escola, l’associació de famílies, el tutor o tutora que van a tindre, la resta de companys de cicle,... En aquesta reunió, després de presentar-nos, els expliquem els trets bàsics de la proposta educativa, els donem tota la informació administrativa, i els mostrem la gran confiança que tenim amb ells, com a progenitors, de què bé ho fan i ho faran amb els seus fills i filles.
Eixa mostra per part nostra de la confiança duu aparellada un “comencem a confiar amb vosaltres” per part dels pares. No cal dir que estem actuant per al subconscient de les famílies, i que les famílies, d’una manera inconscient comencen a actuar positivament envers l’escola.
No es prou sols amb dir-ho i a està. Això s’ha de demostrar en els fets cada dia. Confie en que tot anirà perfecte,... i entra el primer grup de criatures amb les mares, els pares, alguna tia o avi, alguna germana major o el bebé,... sols son cinc alumnes, però la classe ja està plena. Com que és la primera tanda, i per tant, els més majors de la classe (entren de major a menut), en dos minuts ja son els amos. Ja els molesta que es queden els familiars que els han vingut a acompanyar, i a poc a poc, respectant el procés personal de cadascú, van acomiadant mares, avis,...
Arriba el segon grup i ja en son més. Algun plora i el pare es queda més estona. Algunes famílies admiren l’autonomia i independència de la seua progènie. Altres et pregunten angoixats “per què plora”, al que tu li contestes “no és per què, sinó per a què, i la resposta és fàcil, per a fer-te llàstima...” I això els tranquilitza.
Arriba el tercer grup. Confies, mostres confiança. Tot va perfecte. La classe cada cop més plena, no sols de criatures, també de mares i pares. Estan a gust, no se’n volen anar. Algunes xiquetes i xiquets els envien. A poc a poc entren tots els grups i conformem la classe. A cada xiqueta, a cada xiquet li preguntem: “tu vols ser d’aquesta classe?”. És necessari començar el grup preguntant als membres si en volen formar part. És una pregunta que fem a l’ànima de les criatures, no al cos. I l’ànima ens respon, i a poc a poc anem formant l’ànima del grup. La que ens acompanyarà durant tres anys.
És un procés màgic. No?
