Caminant el llit del Túria, que per cert, està preciós, m’he creuat amb un noi que anava sobre un monopatí, amb un got de cafè a una mà i escrivint un missatge al mòbil amb l’altra. M’ha deixat bocabadat. Tindria 16 o 18 anys.
Admire les persones hàbils, jo que sóc un poc maldestre. Però la reflexió que vull fer ací necessariament ha de girar cap al fet educatiu. Què puc fer, com a mestre, per tal que el meu alumnat siga hàbil? Quines experiències educatives hem d’implementar a la classe que ajuden a millorar la psicomotricitat del nostre alumnat?
Òbviament, no totes les persones som iguals. Hi ha que son molt visuals, i tot el seu món es desenvoluparà a través de les imatges. Conec dos germans que son molt visuals: el major, informàtic, resol tots els problemes de programació a través de símbols, veu la solució. La menuda a abocat la seua creativitat cap a l’arquitectura.
D’altres son auditius. Vaig tenir a la classe dos bessons amb una imaginació desbordant. Ja en tres anys, quan la resta de criatures està començant a construir frases coherents, eren capaços d’inventar-se sobre la marxa un conte fantàstic, estructurat i ben desenvolupat.
L’altra part de persones son kinestèsiques, i tenen gran habilitats motrius. Ja que estem embolicats amb germans, un altre cop portaré a dos germans que hem tingut a l’escola. Els dos esportistes d’èlit, jugant a basquet a la selecció nacional (quan eren joves), i després el xicon ha fet INEF i la xicona està acabant els estudis a una universitat americana becada per la seua habilitat en aquest esport.
Desconec socialment quin percentatge es de cada. De fet no se si hi ha estudis estadístics sobre el tema. Però,”haberlos, haylos”. Hi ha de tot, com no podia ser d’una altra manera.
En un sistema educatiu com el nostre, fet expressament els auditius, haurem de plantejar-nos oferir pràctiques per ajudar a desenvolupar les habilitats visuals i kinestèsiques, i sobretot, potenciar als que les tenen per que puguen subsistir en un sistema que, tot i que no va contra ells, els oblida.
