És habituaL a les escoles tindre un pati on les xiquetes i els xiquets s’ho passen d’allò més bé a l’estona del recreo (no he trobat encara una paraula pel valencià amb el significat de RE-CREO, el moment de recrear-se en les mil i una històries que m’invente quan jugue al pati, el moment de màxima creació i aprenentatge per a les criatures). Per aclarir termes, pati fa referència al lloc físic, mentre que recreo fa referència a la tasca que realitzen les criatures (i no m’aprofita ni esplai, ni esbarjo, encara que si que podríem usar, se m’està ocorreguent ara, anem a recrear-nos, no sé, els lingüistes ens haurien de tirar una maneta).
A l’escola on jo treballe n’estem ben contents del pati que tenim a infantil, amb un gran sorral un parc, arbres (no massa), i molts joguets per les criatures. Pati que cada any anem millorant, i on els estones que hi passem mai son prou.
Ara us podria citar Montessori amb tota la seua bateria de propostes sensorials, a Piaget amb la necessitat d’interactuar amb materials continus, a Brusseau que diu que hauria de ser delit no deixar les criatures interactuar amb la realitat, i fins i tot el nostre treball “El món a través dels números” on les companyes de Xeraco van constatar que en el joc lliure al pati els xiquets i les xiquetes empraven tots (TOTS) els conceptes bàsics matemàtics del currículum; i estaria bé.
No obstant això, el que us vaig a fer és el relat viscut aquest hivern (2015-16) a la nostra escola.
A la foto de l’article es veu parcialment el nostre pati. Podeu comprovar que té uns grans pins, sobre els que hem construït (entre pares i mestres) una cabana de fusta. Doncs enguany, un estol d’estornells van decidir que era un lloc perfecte per passar les nits d’hivern. Perfecte. Un comboi més. Les criatures es comentaven entre elles si ja havien vist “el terratrèmol d’ocells”, doncs quan arribaven a boqueta de nit, feien tant de soroll que ho semblava.
Al principi comboi, però al cap d’uns dies ens adonarem que els estornells també caguen, i molt. Per sota els pins, per damunt la cabana, el trenet, per tota la sorra, per la vorera per on entrem a l’escola,... tot ple de guano. Tant que va haver de cridar a l’ajuntament per veure què fem. L’ajuntament a fet mans i mànigues per intentar espantar els estornells: ha podat els pins, a aplicat un líquid que espanta els ocells,... També ens neteja el pati,... però hi ha molts estornells i els agrada molt el nostre pati.
Per salut han hagut de tancar el sorral. I les criatures ja n hi poden jugar amb la sorra... almenys això pensàvem nosaltres.
Mireu si és gran la necessitat que tenen de sorra, que, com no poden accedir-hi se l’han buscada: al costat del menjador tenim un trocet de terra on tenim plantat un gesmiler i una parra, junt a unes quantes nadaletes i falgueres. Doncs han anat excavant en cada centímetre sense planta per poder traure la terra pels seus jocs, i el que abans era la pista d’atletisme, que ja no usem, i que està feta de terra volcànica premsada, han anat picant i fent clots (encara no se com, de dura que està) per aconseguir més material pels seus jocs.
Així és que, gracies als estornells hem vist la necessitat vital que tenen les criatures d’interactuar amb la terra, de fer els seus dinarets, les seues barreges,... i gràcies a ells també el nostre alumnat te els braços més forts de l’exercici extra que han de fer per aconseguir allò que volen.
Si escoltarem les criatures i els deixarem fer manifestacions, segur que es demanaven un sorral a cada pati d’escola, i fins i tot per sa casa.
