Els mestres i les mestres volem el millor pel nostre alumnat. Quan programem (si ho fem, com deia Jose Mª Toro, jo sóc la programació!) sempre busquem la manera que allò que pensem siga el millor pel nostre alumnat.
Què li propose per que aprenga allò? I per que entenga allò altre?, què faré per aconseguir que aquella criatura, que sembla que mai està a la classe, m’escolte una miqueta? Com aconseguiré que em faça cas?... son preguntes que, de segur, a totes les persones que ens apassiona l’ofici de ser mestre ens ronden pel cap.
Ara bé. No sempre aconseguim allò que ens proposem, llavors posem en marxa el xip de l’avaluació i comencem a qüestionar-nos que he fet bé, que he fet mal, demà com ho faré per tal que això siga més entenedor, com el conquistaré i el recuperaré per a la classe,... i tornem a començar modificant contínuament la nostra pràctica docent.
Això ja ho deia J. Elliot, quan parlava de la investigació-acció, i sota aquest paradigma té sentit l’avaluació.
M’atreviria a dir que sols sota aquest paradigma té sentit l’avaluació.
Quan parlem d’avaluar se sol posar el focus en la criatura, si ho fa, si ho deixa de fer, si és capaç o si n ho és,... al remat, això sols és classificar a les criatures, i com a conseqüència, posar-los l’etiqueta corresponent. I el que és pitjor encara, li passem al professorat que ve darrere nostre la col·lecció d’etiquetes de la nostra classe, amb el que l’efecte pigmalió el tenim assegurat. Mal negoci (per les criatures, clar).
Tornem al paradigma investigació-acció. JO sóc el responsable d’allò que passa a la meua classe. JO acompanye a les criatures en la seua aventura d’anar aprenent cada dia. Posem-ho ara en clau mercantilista, doncs sembla que tot es redueix ara a la part mercantil: a mi em paguen per que l’alumnat aprenga. I si no ho fa, és culpa d’ell? No estava atent (és un despistat), no s’ha esforçat prou (si ell volguera, podria), es que no li interessa res del que fem ací,... continue amb les etiquetes?
Torne a repetir el que he dit abans. A mi em paguen per que aprenga i jo sóc el responsable d’allò que passa a la meua classe. Hauré d’avaluar-me per veure que està passant: I si el que faig no mereix l’atenció del meu alumnat? I si el que propose no es prou interessant? I si els reptes que plantege a la classe no mereixen l’esforç del meu alumnat? Com diu un bon amic “ahí le has dao”
Els mamifers, i per descomptat l’homo sapiens portem implantat als nostres gens un xip d’aprenentatge. No podem deixar d’aprendre, forma part de com som. Què fem a l’escola per què el nostre alumnat es desconnecte de com és i passe d’aprendre? Haurem de mirar-nos-ho ben mirat.
Per cert. Anava a escriure el relat d’una eixida en bicicleta que vam fer, en la que Pau, de 6 anys, quan vam acabar va dir “avui ha sigut el millor dia de la meua vida”. Encara no sé per què he acabat parlant d’avaluació.
