Ser, fer, pensar, conviure

UNA PEDAGOGIA PER A CONVIURE

Conviure és un dels Quatre pilars per a l’educació del segle XXI de l’informe que la UNESCO encomanà a Jacques Delors (1996). Es probablement el capítol pendent de la humanitat, el major focus de conflictes de la vida de les persones. Ens fa reflexionar sobre si som o no encara humans o si ens falta encara molt de tret per arribar-hi. Per a Eudal Carbonell i R. Saló (Carbonell, E, Saló, R. ( 2002): Encara no som humans. Barcelona, Biblioteca Universal, Empúries.), continuem fent guerres per a controlar el territori i els recursos econòmic, de la mateixa forma que els primats.

Al darrere de les dificultats de convivència existeix la convicció de què els nostres valors, creences i idees són indiscutiblement la veritat. I açò és cert.... per a cadascú de nosaltres. Per a Humberto Maturana, i Francisco Varela (Maturana, H., Varela, F. (1984): El árbol del conocimiento. Las bases biológicas del conocimiento humano. Buenos Aires, Lumen, (2003).) es tracta d’acceptar que les veritats dels altres són tan legítimes com les nostres. Imposar la nostra per damunt la dels altres acaba generant odi i desitjos de venjança. Malauradament, el cercle es retro alimenta i així es perpetua.

La idea darwinista de què l’evolució és el producte de la lluita entre unes espècies sobre les altres, està demostrant-se totalment falsa per la ciència actual. La cooperació continua y la dependència mútua ha sigut els principals factors evolutius.

En el fons es tracta del nivell de consciencia que tenim cadascú i la nostra carència de coneixement sobre qui som realment. No hi ha maldat, sols ignorància. L’objectiu estava molt clarament escrit a la porta del temple d’Apol·lo, a Delfos, en una frase insigne d’aquests primers filòsofs: Coneix-te a tu mateix i coneixeràs l’univers.

Malgrat que les divergències ens són incòmodes, en sí són positives, ens fan veure punts de vista diferents al nostre i ens ajuden a establir noves connexions neuronals.

Una pedagogia per a conviure es basa en la idea que els humans ens fem cada dia a nosaltres mateixos. Estem en un procés de re-creació continua. Fomentar la convivència passa per controlar la nostra naturalesa emocional primitiva i impulsar els valors que ens humanitzen: la solidaritat, l’empatia, l’amor i la col·laboració. Marcar-se aquestes premisses com una prioritat en l’educació podria donar un gir al món.

UNA PEDAGOGIA PER A CONÈIXER

Conèixer és un dels Quatre pilars per a l’educació del segle XXI de l’informe que la UNESCO encomanà a Jacques Delors en 1996. En una societat cada vegada més interdependent i que evoluciona de forma més ràpida, el coneixement és un aspecte essencial per poder desenvolupar-se en la vida personal, laboral, social i cultural.

Ja el primer Informe de la UNESCO sobre educació, l’Informe Faure, de 1972, posava el seu èmfasi en la necessitat de que el coneixement s’havia de sustentar en una educació permanent per a tota la vida. Els coneixements del present no garanteixen de cap manera el coneixement d’un futur proper.

Aquesta perspectiva d’un món en canvi permanent, ha esdevingut premonitòria en un context cada vegada més complex, tecnològic i digitalitzat. L’existència dels ordinadors personals, d’Internet i les millores espectaculars de les comunicacions, deixen obsolets els coneixements sols en uns mesos.

Ziygmunt Bauman (Ziygmunt Bauman,. Socióleg, filósof i assasagista, polac (1925) defineix la forma habitual de viure en la nostra societat moderna contemporáneas como “la vida líquida”.), parla d’una vida líquida que ens duu a una incertesa continua. Es tracta d’un principi que la física quàntica va fer visible fa ja quasi un segle. El món estable i predicible del modernisme ha desaparegut, i ha sigut substituït pel món de les infinites possibilitats, on col·lapsa sols aquella que cadascú, des de la seua subjectivitat, decideix.

El panorama planteja una escola que s’enfronta a uns reptes cada vegada majors. És evident que el coneixement esdevé un aspecte imprescindible, però com a docents ens cal plantejar-nos què cal que aprenguen, per a què i, com s’ha de treballar a l’aula per aconseguir-ho.

En una societat on la informació és inabastable, es fa imprescindible proporcionar eines per esbrinar què coses són importants i quines no ho són. Açò fa necessari fomentar un esperit crític i compromès davant la realitat. Edgar Morin (Edgar Morin, filòsof francès (1921), defensa la tesi de la transdisciplinarietat, al darrere de la qual està la idea d’una naturalesa humana multidisciplinar, que accedeix al coneixement de de la complexitat.) defensa la idea de què l’educació ha d’apostar per desenvolupar el pensament complex, perquè, si bé el coneixement és bàsic, no hem de perdre de vista que la ment humana no funciona amb informació, si més no, ho fa amb idees. L’escola ha d’ensenyar bàsicament a pensar i la informació ha de ser el seu resultat.

UNA PEDAGOGIA PER A PENSAR

Conèixer és un dels quatre pilars de l’educació per al segle XXI, recollits en l’Informe Delors. Quan vam tenir que reflexionar sobre com aplicar aquests quatre puntals de l’educació a les nostres aules, ens va sortir un dubte. Calia començar per conèixer o per pensar? Coneguem y després activem les idees?, o primer surten les idees y després les transformem en informació?

Per a respondre a aquestes qüestions la neurociència (Mora, F. (2013): Neuroeducación. Sólo se ama aquello que se conoce. Alianza Editorial. Madrid.) ens proporciona diverses pistes. La ment funciona amb idees y són aquestes les que creen les connexions sinàptiques. La ment s’estructura en una espessa xarxa que es reestructura y modifica cada vegada que adquirim un coneixement nou que siga significatiu.

Aquests conceptes també els va tractar el físic Frijof Capra (F. Capra, (1998), La trama de la vida. Una nueva perspectiva de los seres vivos. Anagrama. Barcelona.). En una de les seues obres estableix que les idees deriven d’experiències dintre d’un context significatiu. Les idees es transformen en informació, o siga, en coneixement.

Açò ens ha dut a substituir l’ idea de pensar per la de conèixer. Las idees que emanen de las experiències poden permetre ajustar l’acció per a fer-la més eficaç. També possibilita la reflexió mitjançant el llenguatge. Tots aquests aspectes (acció, idees, experiències reflexives) es complementen entre si i poden  donar lloc al coneixement.

Els humans tenim la capacitat de percebre regularitats, de generalitzar els coneixements, d’utilitzar-los en altres àmbits. Paulatinament ampliem els nostres horitzons, i així generem noves idees. El coneixement creix i es modifica a mesura que noves idees i noves experiències permeten desestabilitzar allò que ja sabem.  Poc a poc anem adquirint consciencia, som capaços de reflexionar. Usem unes idees per a generar-ne d’altres. Les idees conscients expandeixen el coneixement, ens porten a ser  creatius.

Una educació eficaç que busque tenir èxit, ha de basar-se en potenciar les idees dels xiquets i les xiquetes. Cal ensenyar-los a formular-se preguntes. Tornem al mètode socràtic, a la dialèctica. Qualsevol idea, encara aquelles que creguem més innovadores, ja les ha creat abans alguna persona guiada per la seua intuïció.

Partir de les idees facilita emprar allò que ja es sap, dels coneixements previs que tots tenim. Expressar-les en veu alta ens permet compartir-les i multiplicar-les, expandir-les, i aleshores unes ments influeixen en les dels altres (Siegel, D. J. (1999): La mente en desarrollo. Cómo interactúan las relaciones y el cerebro para moldear nuestro ser. Bilbao, Desclée de Brouwer (2007)). Al darrere de tot açò està la clau per convertir-nos en sers intel·ligents que utilitzen la informació amb criteri. Les idees són prèvies i desperten el coneixement.

UNA PEDAGOGIA PER AL SER

El Ser és un dels Quatre pilars per a l’educació del segle XXI de l’informe que la UNESCO encomanà a Jacques Delors (1996). Constitueix la part interior de la persona. S’associa també amb la consciència superior, la que ens proporciona la nostra essència com a subjectes, com a essers humans.

Una pedagogia per al Ser ha d’educar des de la plenitud, des de la complexitat de la pròpia persona, des del convenciment de què tothom pot evolucionar cap a quotes més elevades de generositat, altruisme i empatia cap als altres quan el context és l’adequat.

Per a Humberto Maturana (1), després de milers d’anys de progrés material, els humans hem millorat molt poc com a essers. La tecnologia no ens ha fet millors persones i continuem arrossegant, com en la antiguitat, les nostres pors i inseguretats.

En nombroses situacions de la vida actuem des de la part més instintiva de supervivència, moltes més de les que en som conscients. Açò era necessari quan els nostres avantpassats primitius els calia fugir o lluitar davant una amena[1]ça real per a la seua integritat.

Els perills del món actual estan sobretot en la nostra ment. No en són tangibles, però continuen generant cels, inseguretats, egoisme, intolerància, por als altres. Aquests sentiments acaben degenerant en les guerres, l’enfrontament religiós i ideològics, i falta de solidaritat. Encara que no ens agrada veure-ho, ens comportem com a animals salvatges en defensa del seu territori.

Una educació basada en aprendre bàsicament continguts, ha perdut el sentit del que és important i del que no ho és. Els docents dediquem una pila hores per fer tasques escolars i moltes vegades no ens queda temps per establir relacions humanes amb el nostre alumnat. Les pressions socials i polítiques ens arrosseguen a competir i no a col·laborar.

Educar per a Ser passa per recuperar la valia de la vida interior, adonar-se de què les possessions externes no van a donar-nos la felicitat, que cal compartir el que hi ha al món, perquè cada Ser té el dret de viure amb dignitat. Quan Som, podem Fer, Conèixer i Conviure amb un esperit de consciencia més elevat. És el gran repte de la humanitat.

UNA PEDAGOGIA PER A FER

FER és un dels Quatre pilars per a l’educació del segle XXI de l’informe que la UNESCO encomanà a Jacques Delors (1996). Un cèlebre proverbi xinés situa la pedagogia de l’acció: El que escolte, ho oblide; el que veig, ho recorde; el que faig ho aprenc.

En el cas dels nens petits, el moviment i l’acció esdevenen la base essencial de l’aprenentatge. Sense açò seria impossible crear una interacció amb els objectes, l’espai i les persones que ens envolten. Al fer comuniquem amb l’entorn. Una mirada o un gest inconscient d’un nadó pot actuar com un reclam cap a les altres persones. L’empatia dels adults que rodegen la criatura signifiquen els seus desitjos i aprèn que les seues accions influeixen en els altres i així, un acte inconscient esdevé conscient.

Per a Vigotsky hi ha una primera vegada, una primera acció infantil que l’obri a l’aprenentatge des de la interacció social, perquè és una persona adulta qui posa intenció a un primer gest i dota de significat als primers balbucejos.

L’acció crea connexions sinàptiques noves, ens fa plantejar-nos nous reptes i noves reflexions. D’aquesta forma generalitzem l’aprenentatge, traslladem allò que sabem a altres situacions semblants, però no iguals. L’acció ens fa aprendre quan ens porta a utilitzar el que ja sabem.

Una escola infantil que busque tenir èxit ha de tenir en compte aquesta premissa, per incloure tasques apropiades a la infantesa. Això permetrà els xiquets i les xiquetes explorar, experimentar, gaudir, equivocar-se i rectificar.

L’acció, el fer, a més a més té altres mèrits, tant o més valuosos: afavoreix la autoestima, i fomenta una bona imatge d’un mateix. Quan encara no tenim formada la mostra imatge, la mirada, els comentaris dels qui ens envolten, configuren la nostra estructura neuronal. El que escoltem sobre nosaltres es grava a foc en el cervell, encara que desprès no pugan recordar-ho explícitament. Deixar fer proporciona el missatge implícit de què els altres ens reconeixen i confien en nosaltres.

Pedagògicament cal acompanyar l’acció amb la reflexió. D’aquesta forma afavorirem que els actes conscients es pugen traduir en actes cognitius. Fer ajuda a Conèixer i a Conviure i totes tres afavoreixen construir-nos com a un Ser.

ELS QUATRE PILARS DE L’EDUCACIÓ: FER, SER, CONÈIXER I CONVIURE

Fer, Ser, Conèixer i Conviure són quatre termes que marquen un punt d’inflexió en les orientacions educatives que va establir la UNESCO quan Federico Mayor Zaragoza fou el seu director, cap a l’any 1996.

En aquell moment la UNESCO va encomanar a Jacques Delors l’elaboració un informe educatiu per al segle XXI. En ell es volia transmetre una visió integrada de la educació en base a dos conceptes essencials: l’aprenentatge al llarg de tota la vida i contemplar la persona en totes les seues vessants:

- Aprendre a fer, la competència necessària per a afrontar nombroses situacions i i fomentar el treballa en equip.

- Aprendre a ser: desenvolupar la pròpia personalitat i ser capaç d’actuar cada vegada  amb més autonomia, seny i responsabilitat.

- Aprendre a conèixer, un coneixement ampli que puga permetre aprofundir en un determinat nombre de matèries.

- Aprendre a viure junts, desenrotllant la comprensió de l’altre i la valoració de la interdependència.

En l’any 2015 un nou informe, Replantejar l’educació ¿Cap a un bé comú mundial?, reflexiona sobre el fet que els quatre pilars es veuen amenitzats per la globalització. També es centra en com els canvis del món actual ens porten cap a nous nivells de complexitat i de contradiccions. Mai com ara ha sigut urgent replantejar la finalitat de l’educació y l’organització de l’aprenentatge. Les directrius de l’informe de 1996 es veuen a l’actualitat amenaçades per la mundialització des d’una mira més ètica.

Una visió humanista i holística de l’educció pot i deu contribuir a l’ aconseguiment d’un nou model de desenvolupament, regit pel respecte al medi ambient, la preocupació per la pau, la inclusió i la justícia social. El canvi climàtic esdevé una amenaça real i extremadament greu per a les noves generacions. L’educació deuria enfocar-se cap a la creació d’una consciencia personal de respecte al planeta.

En un món cada vegada més complex, els sistemes educatius nacionals han d’afrontar el repte de fomentar el sentit de la responsabilitat cívica. Per a poder aconseguir l’èxit educatiu cal que tota la societat en conjunt s’implique, desenvolupant un compromís real. No es tracta sols d’una tasca dels Estats. Educar és una tasca de tots els sistemes implicats en la societat. Fa falta tota una tribu per a educar un xiquet.

L’UNESCO: TRES INFORMES EDUCATIUS PER A UN MÓN CANVIANT

L'Organització de les Nacions Unides per a l'Educació, la Ciència i la Cultura, (UNESCO), fou establerta per les Nacions Unides el 1946 per promoure la col·laboració internacional en matèria d’educació, ciència, cultura i comunicació.

Al llarg dels anys ha anat ampliant els seus nivells d’intervenció: preserva del patrimoni material de la humanitat, protecció de les Obres Mestres del Patrimoni Oral i Intangible de la Humanitat, coordinació de les activitats per a la promoció d’una Cultura de la Pau i de No-Violència per als infants. Cada any, la UNESCO promou el dret de la llibertat d'expressió i la llibertat de premsa com a drets humans bàsics.

Des de fa quasi cinquanta anys el seu interès envers l’educació l’ha dut a encomanar a diverses autoritats la confecció de tres informes que fan suggeriments als Estats en matèria educativa. Cadascun d’ells actualitza les propostes de l’informe anterior i fa noves aportacions adaptant-se a les circumstàncies d’un món que evoluciona i s’enfronta a nous reptes. La seua visió humanista s’apropa a diverses manifestacions filosòfiques, culturals i religioses de signes variats.

El primer fou l’informe Faure (Dirigit per Edgar Faure, Antic President del Consell ex-ministre de Educació de França.) de 1972, que establia dues nocions interrelacionades: la Societat de l’aprenentatge i educació permanent. Aquest informe defensa el dret i la necessitat de que cada individu puga tenir l’oportunitat d’aprendre per al seu propi desenvolupament personal, l’entorn laboral, l’oci i la cultura.

El segon, nomenat l’informe Delors (Dirigit per Jacques Delors, president de la Comissió Europea entre 1985 i 1995) de 1996, proposa una visió integral de l’educació en base a Quatre pilars bàsics per a l’educació del segle XXI: aprendre a conèixer, a fer, a ser y a conviure junts. La persona, com un tot ha de ser la finalitat essencial de l’educació. Qüestiona així una educació formal que tendeix a afavorir uns coneixements en detriment d’altres que són primordials per sustentar el desenvolupament humà.

El tercer, de 2015, dirigit pel Dr. Sobhi Tawil (Dirigit per Nabil Sobhil Tawi, cap de Secció, Especialista d’Educació en la UNESCO), s’anomena Replantejar l’educació ¿Cap a un bé comú mundial?, estableix que la finalitat de l’educació ha de ser recolzar i augmentar la dignitat, la capacitat i el benestar de la persona humana. L’accés al món digital, el canvi climàtic i la situació mediambiental esdevenen un nou focus de dificultats per als habitants dels països pobres.

Els tres informes han tingut una gran influencia en el disseny de les polítiques eductives dels Estats. Cada vegada es fa més necessària una educació basada en fonaments ètics i morals. L’educació, com el patrimoni, és un bé comú que cal preservar.